Ja tenim el tràiler!

Aquí us deixem un petit avanç del documental…  Ja queda menys per a l’estrena!

L’últim rodatge, a un hotel de luxe!

Bé, doncs ja acabem… Aquest és l’últim rodatge i sentim una barreja d’alleujament, tristor, alegria… El balanç és molt i molt positiu. Hem après moltes coses d’aquests joves. Ens han obligat a trencar tòpics, a deixar enrere els prejudicis. Hem conegut noves cultures, noves maneres d’entendre el món. I, sobretot, ens han reconciliat amb la nostra joventut. Podem estar tranquils. Aquests joves deixen a la nostra generació en una posició més que digna.

El Salam és un exemple perfecte. Va arribar fa 6 anys des de Bangladesh, ha anat llaurant-se una carrera com a cuiner i ara treballa a l’Hotel de 5 estrelles ME Barcelona amb un contracte fixe. Forma part de la brigada de banquets, el què vol dir que de vegades s’ha d’enfrontar a serveis de fins a 700 comensals.

El Francesc Beltran, xef executiu de l’hotel, assegura que el Salam és un “currante”. Quan hi ha feina no dubta en posar-hi l’espatlla fins l’hora que calgui. Una actitud que l’ha fet créixer a l’empresa i anar agafant més responsabilitat.

Després de veure com es defensa al Salam entre casseroles, el seu cap ens acompanya a fer un tomb per l’hotel, que realment fa honor a la seva categoria. De luxe ens sentíem descansant als sofàs del hall o admirant les vistes privilegiades de l’skyline de Barcelona des de la terrassa.

Hem enllestit el rodatge, però la feina no s’acaba aquí. Ara toca fer el muntatge, la post-producció, la banda sonora i les entrevistes per als extres del documental.

Continuarem informant!

Ens anem a una festa bengalí

Aquesta és una tarda especial per als membres de l’associació Rockter Bangla i, per extensió, per a la comunitat bengalí de Santa Coloma. A la ciutat hi ha 1.500 persones de Bangladesh, i representen el 30% dels que viuen a Catalunya. Avui celebren el dia de la independència (tot i que ja va ser fa uns dies) i, a més, aprofiten per a lliurar els premis del torneig de bàdminton de què us vam parlar en el nostre primer post. El Salam s’ha ocupat d’organitzar tota l’activitat i la veritat és que ha tingut èxit, perquè a la sala d’actes del Mas Fonollar no hi cap ni una agulla.

Abans de la festa, aprofitem per xerrar una mica amb el Salam, que ens explica que va arribar a Santa Coloma l’any 2004. Al principi se sentia una mica sol, però de seguida va aprendre castellà a una escola de la ciutat i va anar fent amics. Fins al punt que ara no s’imagina un futur fora de Santa Coloma. Només li demana a la ciutat un espai per poder jugar a criquet (un esport molt comú al Bangladesh), ja que ara per ara només hi ha 2 camps per jugar a aquest esport a tot Catalunya.

Nosaltres el deixem perquè pugui canviar-se de roba i posar-se elegant per gaudir de la festa. Avui tots llueixen els seus millors models. Els de les dones són realment espectaculars!

La Saimi, una colomenca de sang filipina i bengalí

Pel seu historial, sembla increïble que la Saimi tingui només 17 anys. Estudia el primer curs de Turisme a la Universitat de Manila (Filipines). Parla català, castellà, anglès, francès, hindú, bengalí, alemany i filipí. És filla de pare bengalí i mare filipina, una barreja exòtica que explica la seva bellesa captivadora. A més, toca el piano. Tot això ho vam poder comprovar a la nostra trobada amb ella la setmana passada. Vam acompanyar la Saimi a l’Escola Municipal de Música Can Roig i Torres, on estudiava de petita. Els seus professors i el conserge se’n recordaven d’ella. Ella diu que deu ser perquè no era massa bona estudiant… Veient com toca ho posem una mica en dubte.

Vivint a tants quilòmetres de casa, internet és una eina bàsica per mantenir el contacte. A més, la Saimi té molts amics repartits per Àsia i Europa, i l’Skype li permet arribar a tots aquests llocs sense agafar cap avió. Aquests dies que ha tornat a casa per Nadal, aprofita qualsevol estona morta per xerrar amb els seus amics de Filipines.

A la tarda, vam acompanyar la Saimi a la botiga dels seus pares, al carrer Pompeu Fabra. Allà vam conèixer la seva mare. Pel nom, ningú endevinaria la seva procedència. La Montserrat Fuentes va arribar a Barcelona als anys 80 per treballar-hi. Nascuda a Filipines i amb ascendència japonesa i espanyola, la mare de la Saimi ens va explicar com és educar a un fill en una família on hi conviuen dues cultures, dues religions i dos idiomes tan diferents. Pot semblar difícil, però tot apunta que els hi ha sortit molt bé. La Montserrat ens ajuda a entendre moltes coses: ens explica que la Saimi sempre ha estat una nena precoç. Quan tenia 7 mesos, es va posar a caminar i va dir la seva primera paraula. Ni gatejades, ni balbucejos. Per a la Montserrat, l’educació de la Saimi és el més importat. Tant com per tolerar viure tan lluny de la seva filla. El camí, però, no l’ha fet sola. La mare de la Saimi s’ha estat amb ella durant 6 mesos a Filipines. Ara, però, se’n va a passar uns dies a Amsterdam amb els seus amics. Però aquest cop sense pares!

Un matí amb la Tània

Cada matí la Tània es lleva, fa l’esmorzar, prepara i vesteix el seu cosí i el porta a la llar d’infants a pocs minuts de casa seva, al barri del Singuerlín. El Gaizka té només 2 anys i el nen es mostra d’allò més simpàtic amb nosaltres, tot i tenir una càmera al davant.

Durant el camí, la Tània ens explica que li agrada molt el barri on viu, perquè és molt tranquil i se sent segura. També ens explica que vol quedar-se a viure a Santa Coloma, però que li agradaria que la ciutat li oferís més oportunitats de feina.

Ara els deixem a tots dos a la guarderia. Avui és el darrer dia abans de les vacances de Nadal.

Construint la Generació Sí-Sí

El Parc de la Bastida va ser l’escenari en el qual els membres de l’equip del documental ens vam reunir amb alguns dels nostres protagonistes per crear entre tots el logo y lema del nostre projecte.

El dia va començar ennuvolat, però el sol ens va venir a saludar i a acompanyar durant la resta de l’activitat, durant la qual en Sarkis, en Salam i en Raül van caviar d’ofici per una estona. Tots tres van compartir la tasca de pintar el títol i logo de Generació Sí-Sí amb la Noemí, presidenta de SC-media i productora del projecte, i amb en Benja, el responsable del disseny i grafista del documental, i també el creador d’aquest logo.

Els amics de Santako Mola ens van venir a veure i a passar amb nosaltres part del matí.

I entre pinzellada i pinzellada vam acabar de donar forma al nostre emblema, mostra de la feina d’equip i de la increïble relació que hem forjat amb aquests joves extraordinaris.

Va quedar prou be, oi?

 

De la cistella a la legislació civil

Envoltat de llibres de dret privat, codi civil, hisenda pública… Aquesta era la imatge típica del Raúl en època d’exàmens fins fa ben poquet. Ja s’ha examinat de l’última assignatura i esperem que quan torni a la Biblioteca Central sigui per altres motius.

Tot i que pugui semblar contradictori, la imatge del Raúl davant d’un llibre no dista tant de la del Raúl corrent amunt i avall de la pista de bàsquet. Se li veu igual d’entregat, igual de metòdic, igual de compromès. Definitivament, el Raúl sembla d’aquelles persones que quan comença una cosa, l’acaba. Vaja, aquell treballador, gendre o amic que tothom voldria tenir.

 

A més, té uns valors molt definits i una visió clara de la seva Santa Coloma del futur i de com pot contribuir per millorar-la. També li atreu el món de la política, però de moment això és només un pensament que li volta pel cap. Ara està pendent de les notes d’aquest últim examen de la carrera de Dret. El colofó de 4 anys de dedicació i perseverança!

 

Ens anem a patinar!

No sé per què, però a l’equip ens feia especial il·lusió fer un rodatge a l’Skate Parc. Potser perquè ens semblava jove, urbà, dinàmic. Com els nostres protagonistes. La Rosa hi va gairebé cada dia amb amics. D’aquí, i també de fora. Ella ens explica que té una amiga polonesa que també patina a Santa Coloma. “Però ella és skater. Jo sóc roller.”

Aquest cop, insòlitament, el parc el teníem tot per nosaltres, i la Rosa va poder patinar amb la única mirada atenta del nostre objectiu. No explicarem si això li va fer perdre l’equilibri en alguna ocasió o no… 😉

De desconegudes a inseparables gràcies als plans d’ocupació

Les noves protagonistes del nostre documental són la Tània i la Rosa. Totes dues són monitores al Grup de Joves de Singuerlín. Es van conèixer durant l’entrevista que els hi van fer per treballar-hi, a través dels plans d’ocupació de la Generalitat, i de seguida van avenir-se. La Isabel Crehuet, presidenta del Grup de Joves, ens ho va dir clar: “Fins i tot portàven la mateixa samarreta! I no s’havien vist mai.” El Grup de Joves de Singuerlín és una associació que contribueix a la promoció social i cultural d’aquest barri de Santa Coloma. L’associació va néixer l’any 1982. En aquell moment, el Singuerlín era un barri amb molts pocs serveis, i alguns pares  van decidir fundar una entitat per poder organitzar unes colònies de tres setmanes per als nens i els joves de la zona. Amb el pas dels mesos, l’activitat del grup va començar a créixer i ara està obert cada tarda de dilluns a divendres. La Tània i la Rosa s’encarreguen, entre altres coses, de l’esplai per a nens de fins a 14 anys, i també donen classe de castellà a dones marroquines.
En les imatges es pot veure que no se’ls dóna del tot malament…!

Sarkis: Santa Coloma al Cor

El passat dimarts vam acompanyar al Sarkis al Teatre Sagarra. Era una nit molt especial per a ell, perquè era la lletra “o” del cartell que van construir alguns dels participants de a la campanya Santa Coloma al Cor durant l’acte de lliurament dels XV Premis Ciutat Santa Coloma. Ja ens ho havia dit, que portava la ciutat al cor, però aquesta va ser una manera més de demostrar-ho.

Us deixem el vídeo del lliurament de premis!